Viure amb excessiva lleugeresa

Vull ser rei de casa meva i encarregar, de països llunyans, flors de tota mena. Omplir la casa de meravelles exquisides i menjar bunyols de crema nit i dia. Pare, jo no vull estudiar, treballar tampoc.

Mira el cosí, les lliçons carregoses, pàgines i més fulls. L’estudi sembla un antiquari i aquella pudor de sala tancada. Rei o príncep de casa, pare. I llavors, al jardí hi plantarem xiprers i els xafarders no ens veuran mai. No s’assabentaran dels nostres jocs, ni del color de la gespa. I viure amb lleugeresa, sense maldecaps. I a la petita de la Mercè, li recollirem el cabell amb llaços de colors i la vestirem com si ella també fos una princesa de conte de fades. I el seu somriure, peculiar rialleta de nina de porcellana enamorarà a un senyoret de Barcelona.

L’avi Eugeni s’ho mirarà des de un raconet de cel, un petit mirador que Déu li ha regalat per tants anys de paciència. Amargor infinita de plors i llàgrimes. I un dia va trencar-se tot, sense preguntar-nos si ho volíem, sense demanar-nos opinió. Aquells barrets de palla, amb cintes estampades i les arracades de l’àvia. Anys d’estalvi, de privacitats dels nostres avantpassats i ara tot venut als quatre vents. Nostàlgia de les nits d’estiu a la masia i el cavall blanc, el conillet de la Mercè i els ulls blaus de la mare. Potser abans eren blau cel i ara amb tantes desgràcies han perdut brillantor. Pare, no t’hi fixes? La mare no plora mai, però els seus ulls se li han enfosquit. Jo a vegades, els hi contemplo, amb prudència. Són ulls que anuncien trons i llampecs, negror i molta por.

L’Assumpta i la Bruna mai haurien tingut de marxar d’aquesta casa. Buidor i els nens se’n burlen. Diuen que ho deus tot i jo no vull passar vergonya. I perquè? Pare, jo ho vull saber tot. Jugaves i cada dia perdíem més i més. I ningú no volia donar-se compte de res.

Una nàusea llefiscosa em manté despert a tot hora. I jo, ja no puc més. Vull assentar-me al jardí i no veure la realitat. L’avi ens avisava i tu no li feies cas. Sort, ell ha mort i allà, en un tros de núvols de colors pastels, de reüll i amb cara de preocupació ens vigila. I et controla, pare. No vol que els seus néts semblin els fills d’un miner de muntanya i la nostra mare una criada.

Estem enfonsats, coixos i amb fragilitat ens recuperarem. Som cargols, formiguetes de juliol, petits insectes o llimacs, que sobreviuen a les inclemències del temps. Els ulls de la mare no coneixen felicitat. Són regadores i a més esquerdades. Rierols d’aigua, petites pluges de tardor, aiguada, finalment, aquarel·la de grisos i una ardor punxent, que la devoren viva. I mai l’he vista plorar, però n’estic segur, ella plora i tu també deus plorar. I tots plorem i aquesta casa és un dolç infern. Plena de records, de extravagàncies, de mobles del segle passat i els quadres, fotografies de tots, la masia.

Pare, jo vull ser rei. I un dia em coronaràs príncep de la casa i la Mercè, la meva germana serà una damisel·la, princesa de la nostra infància. I mai treballarà ningú, perquè mai hem conegut suor i fatiga. Amb una corona de llorer, jo vull ser rei d’aquesta casa.

Antoni Rondán i Justribó