Un urinari

A simple vista, això és un urinari, girat del revés. Més o menys net, firmat, per l’autor amb un nom diferent al seu i signat, amb pintura esmaltada de color negre. Pots mirar-ho amb més deteniment, buscar-li alguna explicació lògica, analitzar-lo amb cautela i fixar-te amb el escassos detalls d’aquest aparell sanitari. Intentes pensar, que potser sí, que ben mirat, un vàter masculí és art. Rumies, que també pots crear tu mateix l’art. Ets un pèl il·lús, perquè t’imagines pintant sense esme diferents mobles i estris de la teva llar. Ara bé, sense idea i el que és pitjor, sincerament, imitaries l’art dadaista.

Al llarg de la història, els pintors, escultors i arquitectes han buscat crear bellesa. Fer les coses bé i buscar l’equilibri. Així, el David de Miquel Àngel Buonarroti representa l’ideal clàssic de bellesa. Un cos atlètic i una cara proporcionada. És un home tens. Està a l’expectativa i en aquell temps, la República de Florència necessitava homes forts i corpulents, capaços de lluitar per l’hegemonia del territori. Llavors, jo em pregunto, Què es necessitava, quan Marcel Duchamp, se li passà pel cap la idea de l’urinari? Bé, es necessitava trencar amb tot, amb tot ordre establert. La primera guerra mundial havia suposat un desgavell emocional pels europeus. És el moment de canviar. És un moviment artístic anàrquic, no busca resoldre problemes estètics. Senzillament pretén escombrar i netejar les formes antiquades d’entendre l’art. Ja no es té confiança amb els patrons, que fins aquell moment havien dominat el panorama artístic. I molts artistes no hi creien, pel simple fet, que els artistes no havien pogut resoldre una guerra. No havien contribuït a harmonitzar les nacions. La llibertat, la troballa d’una nova forma d’entendre la vida. Els més agosarats ho anomenaran: “la recerca de la realitat”. Més tard naixerà el surrealisme, la realitat és trista, odiosa i fa mal. Hi haurà necessitat d’endinsar-se en el fabulós món dels somnis.

Veritablement, Què podem trobar més cru i més senzill, que un urinari, girat del revés? La guerra havia provocat que tothom toqués de peus a terra. La burgesia ja no estiuejava. La moda havia deixat de ser complicada. Tot s’adaptava a les inclemències d’un conflicte bèl·lic.

Zurich i Nova York, aquestes dues ciutats van veure néixer aquest nou art. Era d’esperar, que el dadaisme trobés lloc, en unes ciutats lliures i neutrals, lluny de tota aquella carnisseria, relativament a distància de les armes de foc, que mataven a gent de diferent nacionalitat, classe i ideologia.

El dadaisme es centrarà en buscar elements vulgars, populars, quotidians. Així, la fotografia s’innovà amb el fotomuntatge i les fulles dels diaris s’utilitzaven per crear collages.

Amb la fi de la guerra i una Alemanya castigada, ensopida i endeutada per les condicions que havia imposat el Tractat de Versalles, el dadaisme s’expandí arreu. París, Londres i també Berlín. A l’any 1918, es va fundar el “Club Dada”, a la capital alemanya.

Tot i que la paraula “dada” és una paraula francesa, significa “cavallet de joguina”, Suïssa fou el laboratori dadaista per excel·lència. Els artistes refugiats a Ginebra, Zurich, Laussanne es reunien i en moltes de les reunions que es van produir al llarg dels anys, es va arribar a la conclusió que l’absurd era la clau del triomf d’aquell nou art, que estava emergint. Era una burla a tots aquells que havien lluitat per l’art o millor dit, una crítica a les normes, les quals no havien aconseguit frenar una guerra i per tant ja no eren valides, ni molt menys necessàries, per aquell nou món, que s’aixoplugava de la metralla i es tapava les orelles, quan les bombes explotaven.





Antoni Rondán i Justribó